Liberisliber FIRA D'EDITORIALS INDEPENDENTS
Besalú 6 i 7 oct. 2018

logo liberisliber.com
contacte / butlletí
ca es en

DIàLEGS

Mercè Ibarz, Joan-Carles Mèlich i Clàudia Pagès > Nulla cultura sine politica. Quin és avui el compromís del pensament?

imatge de  Mercè Ibarz, Joan-Carles Mèlich i Clàudia Pagès > Nulla cultura sine politica. Quin és avui el compromís del pensament?

Coordina: Xavier Bassas

Quan parlem d'un bon filòsof o filòsofa, d'una bona o d'un bon periodista, d'un bon o bona artista, què volem dir? Són "bons" perquè escriuen bé el que pensen, perquè presenten el telenotícies del migdia i perquè exposen als grans museus? O quan diem: "Tal escriptor/a és molt professional", què volem dir amb "professionalitat"? Volem dir que és eficient, complidor i que domina els aspectes tècnics de tal o qual àmbit? Aquell pensador tan conegut deia: "Un bon arquitecte mai no construirà un palau per a un tirà"... Seguint aquesta darrera afirmació, què és llavors el que no hauria de fer un “bon” escriptor, filòsof, periodista o artista? Amb quins tirans (no) hem de construir avui en dia? O dit d’una altra manera més contemporània, seguint una genealogia moderna: existeix encara la figura compromesa de “l'intel·lectual”, ja sigui escriptor, filòsof, periodista, artista o músic, figura que nuava teoria i pràctica d’engatjament polític? No ens hem quedat avui en dia sense cap pont que ens permeti passar dels nostres vastíssims coneixements teòrics (filosòfics, periodístics, artístics, però també històrics, polítics, etc.) a una pràctica política emancipadora? Ens aboca això a un treball individual, solitari, més proper a la ètica del tu i del jo que a la política del nosaltres?

(Tant és pel que ens interessa aquí: nulla cultura sine politica, nulla cultura sine ethica. O no?)

D’una banda, ja no tenim l’estabilitat de grans ideologies que recolzin amb un sistema global allò que escrivim, pensem o fem; ja no confiem en els tradicionals partits “d'esquerres” ni en els sindicats de tota la vida; les manifestacions són avui prèviament autoritzades i encapçalades per polítics. I dels moviments socials i les assemblees a les places, ja ens hem topat amb els límits de l’organització horitzontal i de la seva potència revolucionària. La cultura, d’altra banda, està dominada institucionalment per un popurri de conferències estrelles, exposicions sense transcendència i llibres signats amb un somriure a Sant Jordi o a la Setmana del Llibre, a més d’una ferotge competitivitat de programació i contra-programació, d’auto-marketing i modes... I qui no s’apunti al carro del mainstream (ara què toca? Feminisme inconscient? Decolonialisme inofensiu? Art polític de vitrina?), al carro de la hipervisibilitat enxarxada i de la competitivitat cultural, malviurà la resta dels seus dies no només precaritzat (ho estem pràcticament totes), sinó també aïllat i molt limitat en els seus intercanvis i diàlegs. Ergo... estem fotuts, no? Quines estratègies ens queden, doncs, per seguir relligant intrínsecament el pensament amb el compromís i la cultura amb una política de l’emancipació? O altrament dit, existeix avui una teoria i una pràctica de l’emancipació cultural?

Mitjançant un format dinàmic ratllant la performance, amb torns de 3 minuts, compartirem pràctiques i reflexions amb Joan-Carles Mèlich, Mercè Ibarz i Clàudia Pagès.

  • rellotge...
  • si fa sol... Escenari
  • si no fa sol... Cúria Reial

Participen

imatge de Xavier Bassas
Xavier Bassas
imatge de Mercè Ibarz
Mercè Ibarz
imatge de Joan-Carles Mèlich
Joan-Carles Mèlich
imatge de Clàudia Pagès
Clàudia Pagès