Temp(teig)s - Libros

“La doble lectura que provoca el títol, que és alhora Temps i Tempteigs. Com hem de llegir aquesta dualitat imposada per la incrustació dels parèntesis, que tant pot ser que extregui una paraula de l’altra com que inclogui la segona en la primera? Potser el temps que tenim no és altra cosa que un tempteig? Potser la vida no és sinó una provatura, un assaig sense segona oportunitat? Per aquests camins em porta la tensió que creen les dues paraules en una, i tinc la impressió que m’hi trobo l’autora, més si escolto el darrer dels agraïments amb què tanca el llibre.

El recurs als parèntesis per multiplicar els sentits es repeteix en el títol d’alguns altres poemes: “(Con)fusió”, “A (des)temps”, “(Re)naixement, “(In)certeses”, “(Re)conducció”, “(Re)signació”… El lector curiós jugarà, sens dubte, a explorar l’espai d’interpretació que obre prescindir o recuperar cadascun d’aquests prefixos. Hi ha gaire distància entre la fusió i la confusió? Arribem mai a temps o sempre acabes trobant-te a destemps? Hi ha cap naixement que no sigui en alguna mesura també un renaixement? Potser hi ha cap certesa que no ens aboqui a moltes incerteses? Qui signa no es resigna al capdavall?

L’exercici de localitzar l’ús del recurs als parèntesis m’ha dut a fer-ne un altre d’imprevist: entreveure el discurs que es desprèn, segurament d’una manera no ben bé intencionada, de la simple seqüència de títols. En copio alguns: “Clarobscur”, “Contumàcia”, “Obstacle”, “Esclavitud”, “Covardia”, “Via fora”, “Naftalina”, “Lentitud”, “Pedregar”, “Jet lag”, “Engany”… Gairebé tots duen, més o menys implícita, una càrrega semàntica més aviat fosca que optimista. Sense estridències, però. La majoria són substantius sols: aïllats, sense adjectiu ni tan sols un article que els acompanyi, i deu ser per això que tenen un aire fins a cert punt distant, d’una relativa serenitat. Aquest, em sembla, és el to general del llibre: una serenitat no gens impostada davant de l’immens clarobscur que és la vida viscuda dia a dia, sense temps de gaire més que d’algun tempteig…". -Oriol Izquierdo (del pròleg)