Liberisliber FIRA D'EDITORIALS INDEPENDENTS
Besalú 6 i 7 oct. 2018

logo liberisliber.com
contacte / butlletí
ca es en
28??

Actualitat

Avui, Dia del Traductor, entrevistem a Meritxell Martínez

2018-09-30 Amb motiu del dia internacional de la traducció, que s’escau el 30 de setembre, entrevistem la traductora Meritxell Martínez (Barcelona, 1972), que enguany a Liberisliber moderarà un debat sobre la impuresa en el pensament i en la creació amb Isaki Lacuesta, Miguel Morey i Daniel Sedcontra, a partir del llibre El discurso impuro, publicat per Edicions Incorpore, que recentment ha promogut i traduït per primera vegada al castellà, l’obra de Jean-Noël Vuarnet.

Avui se celebra la tasca imprescindible dels traductors i les traductores. Recentment s’estan publicant unes traduccions excel·lents, fruit d’un gran esforç i una enorme professionalitat, com és el cas de la teva traducció d’El discurso impuro, de Jean-Noël Vuarnet. Sens dubte, això s’ha d’aplaudir. Es pot dir el mateix de la situació del sector professional dels traductors?

Si per “sector professional dels traductors” entenem “totes aquelles persones que es dediquen a traduir amb compromís, escolta i esforç”, sí. Són molts els traductors i traductores que passen dies (i nits), mesos, anys, consagrats a un llibre, a la metamorfosi d’un llibre en una altra llengua. Naturalment, també podem entendre aquesta expressió com “el conjunt de persones que es guanyen la vida traduint”. En aquest cas, suposo que hi ha de tot, com en qualsevol sector: els que ho fan com a executants d’una tasca i els que ho viuen com una experiència molt més enriquidora que la simple execució. Vull creure que la segona opció guanya.

Tot i que l’acceleració de la nostra època i la precarietat del sector poden conduir a una situació mixta, que no permet dedicar a un text el temps i la cura que es voldria, els traductors s’organitzen més i tenen més suport d’altres sectors, com ara escriptors, llibreters, correctors, etc., per donar visibilitat i reconeixement a la seva tasca.

Quins creus que són els reptes professionals dels traductors i les traductores avui en dia? Com han canviat respecte a fa unes dècades?

Temps enrere el nom del traductor o traductora apareixia a la pàgina de crèdits, després es va posar a la portada interior, sota el de l’autor, i aquests últims anys ja comença a veure’s a la portada exterior. Potser un dia aconseguirem no només que es posi el nom del traductor a la portada, sinó també que se l’esmenti quan es fan trobades al voltant d’un llibre traduït (no se sol fer si el traductor no hi és).

Un dels reptes més importants és fer prendre consciència que el llibre que el lector o lectora té entre les mans no és només el llibre, per exemple, de Simone de Beauvoir, sinó el llibre de Simone de Beauvoir més el traductor o la traductora. El que està llegint és el resultat de la trobada de les dues escriptures. Fer prendre consciència d’això a qui llegeix, però també, i principalment, als actors de la cadena que fa possible el llibre i a les institucions que fomenten la lectura. Fer visible la tasca del traductor vol dir sobretot això: adonar-se d’aquesta realitat, de la importància d’aquesta realitat, per modificar la mirada i l’estatus que la societat li reserva.

I ara més concretament sobre la traducció d’El discurso impuro, de Jean-Noël Vuarnet. A quins reptes et vas encarar? El mateix discurs impur de què tracta el llibre va representar una fita?

La paraula “repte” em sembla molt encertada. He trigat tres anys a traduir El discurso impuro. És un dels textos més difícils que he metamorfosat al castellà. Tres anys de repte, entès com a “duel”, com a “dualitat”: dos per començar, cara a cara, mirant-se als ulls fixament, apropant-se i allunyant-se. Cos a cos, amb les llengües embolicades. Dues llengües per començar: la de Jean-Noël Vuarnet i la de la traductora. Després: moltes més. Més llengües, més dualitats, una infinitat d’autors que havia llegit Vuarnet i que l’havien acompanyat en el seu pensament i en la seva escriptura, en la seva vida.

M’atreviria a dir que la llengua de Jean-Noël Vuarnet no és el francès, sinó el francès de Jean-Noël Vuarnet, és a dir, un francès que posa paranys al francès, un francès que fa esclatar les faixes lingüístiques, per poder dir el que vol. La traducció castellana ha hagut de posar paranys al castellà, ha hagut d’obeir a la desobediència del text original per intentar realitzar les torsions i piruetes de la seva semàntica i musicalitat. En moltes ocasions, m’he vist (feliçment) obligada a inventar algun neologisme i a sacsejar la sintaxi, la gramàtica, la puntuació, els espais... Naturalment, no sempre he arribat on volia arribar, intuïa per on anar, però la peça no queia quan l’esperava, sinó, sobtosament, en el moment més insospitat. Algunes peces, de fet, encara no han caigut i potser no cauran mai...

«M’agrada la idea que la llengua pugui fer-nos dir el que no creiem haver pensat i que, a la vegada, la puguem treure de polleguera, dels seus costums i manera de ser». Aquestes paraules, de l’escriptora quebequesa Nicole Brossard, bellament traduïdes per Antoni Clapés, condensen el “repte”, l’experiència de traducció que he viscut durant tres anys. Un cara a cara, o millor, un cor a cor, que treia la llengua castellana dels seus costums o normes, que no traduïa (només) paraules, sinó intensitats. Intensitats d’escriptura de Jean-Noël Vuarnet, però també de Proust, Kafka, Rousseau, Kierkegaard, Mallarmé, Bataille, Àngela de Foligno, Klossowski, Sèneca, Pascal, Santa Teresa, Nietzsche, Blanchot i Artaud, entre d’altres.

El discurs impur és justament això: un treure la llengua de polleguera, no escrivint sobre, sinó escrivint amb tots aquests autors, amb totes les seves llengües, amb totes les seves intensitats. La traducció havia d’acollir aquesta orquestra de veus amb les seves pesantors, textures, contencions, lleugereses... L’escolta ha sigut essencial, llegir i rellegir, tornar a llegir, una vegada i una altra, per captar allò que fa que el text arribi no només pel que diu sinó per com ho diu, per com respira; per percebre els fils invisibles que cusen les paraules i componen el text. Llegir i rellegir, per donar orella a tot això i poder posar-ho en una nova llengua.

No és el primer cop que tradueixes Vuarnet. A més d’epilogar la versió francesa de La Chute de la Maison Tripier, sempre per a Edicions Incorpore, vas traduir al castellà El filósofo-artista i Personaje inglés en una isla. Hi va haver unes dificultats diferents a l’hora de traduir-los o, al contrari, el fet d’endinsar-te sempre més en el seu món t’ajuda a destacar matisos i peculiaritats recurrents de l’autor?

L’experiència de traducció d’aquestes dues obres va ser igualment potent i enriquidora, però no tan complexa ni apassionant com la d’El discurso impuro. De fet, vaig llegir aquest darrer llibre abans que els altres dos, però vaig traduir-lo posteriorment perquè em semblava que els altres em permetrien anar entrant en la llengua francesa de Jean-Noël Vuarnet. Traduir és, abans de res, llegir i escoltar, escoltar molt un text, perquè aquest es vagi obrint lentament i ens deixi penetrar-lo, ens deixi remenar la llengua i els seus fils invisibles. I això comporta temps, temps de llibres, temps d’un viure entre llibres escrits pel mateix autor.

Pel que fa a El filósofo-artista, encara que també devia metamorfosar una escriptura polifònica amb molts autors, d’èpoques i d’horitzons diversos (filòsofs, poetes, escriptors, místiques, etc.), l’estructura del llibre, més lineal, va facilitar un xic la traducció. Aquesta linealitat es deu, probablement, a tres raons. La primera: al llarg de tot el llibre, s’investiga la noció nietzscheana de filòsof-artista, sostinguda sempre per la mateixa pregunta (“¿Existen hoy en día tales filósofos? ¿No deberían de existir algún día?”); la segona: el recorregut és cronològic, parteix del Renaixement, amb Giordano Bruno, i arriba fins al segle XX; la tercera: aquest text és la seva tesi doctoral de filosofia, dirigida per Gilles Deleuze, de qui va ser, primer, alumne i després amic.

Però, malgrat la recomposició que de ben segur va respondre a requisits universitaris, no va allisar la llengua ni tampoc va suprimir la primera pàgina, titulada, molt significativament, “Personajes principales”, ni a la universitat ni, després, quan una editorial francesa molt coneguda, Gallimard, estava disposada a publicar-la, a condició que la tragués. Com que no va voler fer-ho, el llibre va trigar molts anys a veure la llum. Aquesta pàgina no era ni és un capritx, és una declaració d’intencions: el que ve a continuació, sembla dir-nos, és l’obra d’escenes del pensament, escenes on es barregen els personatges i les ficcions, sense mestres, orígens ni veritats, només foc i joc, només joc i dansa, on es troben el Mag Blanc, d’El Senyor dels Anells, Rousseau i Kierkegaard, entre molts altres. Aquesta pàgina és també, sense cap mena de dubte, un avís per a navegants traductors.

I com no sentir, en aquests “Personajes principales”, l’eco de Personaje inglés en una isla? Hi ha una diferència, però, important: aquest llibre és per si mateix un relat; no té, doncs, cap pretensió filosòfica, però pensa, pensa més enllà de les nocions i dels conceptes. L’escriptura és molt més literària i, per tant, més “lliure”. Aquest aspecte també afecta la traducció, ja que no s’ha de jugar amb termes tan conceptuals ni amb referències filosòfiques, traduïdes anteriorment, que poden simplificar o complicar la comprensió en el país que acull la traducció. No vol dir, però, que el “repte” sigui més fàcil, ja que, justament, com més vola o cau un text, més complicat és arribar a la seva altura o a la seva fondària. L’experiència és encara molt més poètica que als assajos, tot i que aquests estan profundament impregnats de poesia. El discurso impuro, en particular.

Quan un lector es troba davant d’un assaig, en general, espera entendre el que s’hi exposa, perquè se suposa que un assaig pensa i parla d’una certa manera, se suposa que s’ha de comprendre i, si no és així, li costa deixar-se emportar. En canvi, quan llegeix literatura, poesia, sembla que es desprèn amb més facilitat del vehicle de la raó, que busca incessantment on agafar-se. No és necessari que ho entengui, només que li arribi, que li toqui d’alguna manera, que li evoqui quelcom. Per sort, Jean-Noël Vuarnet ja ens avisa a les primeres pàgines d’El discurso impuro: no és un assaig, “ni siquiera una recopilación de ensayos, sino el ensayo de una recopilación”, és a dir, la temptativa d’un aplec de textos completament diferents, textos que llegeixen i ens fan llegir autors del passat i del present des d’un altre lloc: insuflant-los l’aire i les preguntes del present.

El més fascinant és que entre aquests tres llibres els ponts són infinits, entre aquests i, naturalment, tots els altres. A mesura que llegia més llibres, articles i traduccions de Vuarnet (no és atzarós que s’aboqués a aquesta experiència d’escriptura, traduint autors com ara Sèneca, Bruno o Joyce), més sentia el moviment dels fils invisibles que fan ballar el llibre i l’entrellibres. Més pistes trobava per traduir alguns qüestionaments i senyals de pensament recurrents en l’obra de Vuarnet.

A més de Vuarnet, has traduït altres autors com ara Georges Bataille, Michel Surya, Bernard Noël, Pascal Quignard, sempre d’una complexitat lingüística notable. Què t’han aportat professionalment?

Tots ells m’han aportat molt vitalment i, en conseqüència, professionalment. Atès que tots tenen una experiència de la llengua força dissident, m’obliguen a ser dissident en la llengua de la traducció. M’obliguen a situar-me cada vegada més lluny de les convencions que limiten i ofeguen la llengua, aportant-li, gràcies a això, oxigen o, com diria Jean-Noël Vuarnet, “venenos saludables”. Aquests “verins” són els únics que poden combatre l’alienació del llenguatge utilitzat com a moneda de canvi, els únics que poden lluitar contra el valor mercantil de les paraules. La traducció és, sens dubte, un instrument clau en aquesta lluita.

Llibres relacionats:

El discuro impuro

incorpore
El discuro impuro